Existen ya numerosos reportajes y documentales que pese a que puedan ser tachados como alegatos ecologistas extremistas ponen sobre la mesa un tema de actualidad que hace urgente la reflexión colectiva y la toma de medidas.

A continuación dejo una relación de cuatro videos relacionados con el tema que he visto recienetemente y que me han parecido especialmente relevantes o como mínimo indicativos. Todos ellos exigen una reflexión sobre el modelo de explotación agrícola. El primero a partir de una granja que se plantea su futuro en un país como es el Reino Unido. Los siguientes sobre las amenazas de los sistemas intensivos si no son sostenibles (especialmente por el problema del agua y de la contaminación) y también es importante abordar el tema de los transgénicos.

Documental:
Una granja para el futuro
(50 min.) BBC

Una presentación muy pedagógica de los diferentes elementos en cuestión a partir de la propia realizadora que explora las vias de futuro de la propia granja de su familia.

Parte 2/4 | Parte 3/4 | Parte 4/4

Documental:
El asedio a Doñana
(30 min.) Escarabajo Verde de RTVE

Un buen ejemplo de la explotación incontrolada del agua que está causando ya importantes daños en los acuiferos de Doñana a base de pozos ilegales (aunque alguno tindan de a-legales). Una situación que está todavía por resolver en parte por la poderosa influencia del lobby de fresa que factura más de 180 millones de euros al año en la zona. Es interesante escuchar las diferentes versiones del problema.

>Video

Documental: El mundo según monsanto
(69 min.)  de Marie-Monique Robin. Arte France.  2008

Un ejemplo de lo que respresenta esta Multinacionals y de lo que tapa.

Documental: Que hay de comer?
(69 min.)  de Lily Films.

Parte 2/6 | Parte 3/6 | Parte 4/6| Parte 5/6 | Parte 6/6

Sembla que quedava molt lluny el desastre de Txernòbil i també molts dels detalls que mai no vam saber del cert, ni probablement volíem saber, com per exemple la gent que realment va morir o va estar afectada. Jo d’aquells anys recordo no només el fatídic accident que va posar-nos a tots en estat d’alerta, sinó també el clima previ en contra les nuclears que els ecologistes alimentaven. En especial aquells que vam estar pròxims als partit dels verds i al ecologistes, que es manifestaven dia si i dia també pel tancament de les centrals. Curiosament i fins va uns dies moltes d’aquelles veus s’havien apagat i l’energia nuclear s’havia guanyat una certa fama de “neta”, irònic no?
Però Fukushima ha fet reviure aquell malson i no només ha tornat a demostrat que l’energia nuclear és perillosa, sinó que desvela encara un fet més trist i pervers: que la seguretat és cara i els interessos econòmics prevalen per sobre de la salut dels ciutadans. El model d’aquesta central ja fa temps que ha estat criticat així com la desprotecció del seus sistemes d’energia que haurien d’haver estat soterrats.
Yuli Andreyev, el que va ser  vicedirector de l’organisme soviètic que es va encarregar de l’accident Txernòbil denúncia en una entrevista a La Vanguardia (17/3/2001) que aquest accidents no són errors sinó delictes perquè no s’han pres les mesures de seguretat pertinents i al igual que en el seu dia el govern rus va optar per reduir costos en el disseny de la central, el govern del Japó també.

“Quienes diseñan centrales nucleares están pendientes de dos cosas: seguridad y coste. El problema es que la seguridad cuesta dinero. Si gastas demasiado en ella la central nuclear no es competitiva. El accidente de Three Mile Island es el ejemplo perfecto. Después del accidente se vio que mejorar la seguridad de forma convincente para evitar repeticiones de aquel accidente encarecía tanto las centrales, que perdían todo sentido. Durante treinta años en Estados Unidos no se construyó ni un solo reactor. En Chernobyl todo fue muy complicado pero también tenía que ver con la economía. El académico Rumiantsev demostró que había que cerrar todos los reactores RMBK. Simplemente lo ignoraron. Siempre hay gente interesada en ocultar algo…”” Y. Andreyev

En el cas de Txernobil parla de com es va ocultar informació, com no es van prendre en consideració informes que plantejaven el seu tancament i de com el primer informe que van arribar a la AIEA (Agència Internacional de l’Energia Atòmica) de l’acadèmic Valeri Legasov, responsable dels dissenys, era tot mentida. En el cas de Fukushima, l’AIEA no en sap res del cert, ni el propi govern sap el que està passant realment perquè la empresa ho està ocultant i només es treballa amb hipòtesis… però de totes maneres al govern i també  a la AIEA tampoc els interessa donar a conèixer la veritat i posar encara més en evidència la negligència i la irresponsabilitat de tots.
Veient els desastre i sentint les notícies aquesta setmana matí a matí, no podia deixar de pensar en els treballadors i les altes radiacions a les que han estat exposats… De Txernobil va quedar el nom de liquidadors per aquest treballadors. Aquesta setmana a la central del Japò en quedaven un 50 treballadors. Crec que són pocs i no em faig idea del que deuen haver passat amb tanta pressió i sobrevisquent a les explosions. Durant el dia més crític, abans de haver d’evacuar les tasques, van rebre probablement tota la radiació que un cos podria suportar en una vida.
I el més greu es que ningú es recorda dels liquidadors anònims de Txernòbil,  els números són realment escandalosos i sembla que cap mitjà vol parlar d’ells i fer d’ells la noticia, deu ser que certa informació, en cru, pot indigestar.
Algunes xifres parlen de que a Txernobil, va haver-hi entre 600.000 i 800.000 liquidadors, molts voluntaris, dels quals molt van morir a poc temps. Segons Georgy Lepnin (font wikipedia) un metge rus que va treballar al reactor 4, van morir aproximadament 100.000 liquidadors tot i que altres xifres parlen només d’uns 60.000 morts i de 165.000 discapacitats. Difícil serà saber-ho del cert d’un país tan opac com Rússia que va tractar d’esborrar tot record d’aquell desastre.
I ara, sembla que només queda esperar, alguns dirigents ja estan mirant de treure rèdit electoral a un posicionament contrari a les nuclears però això no és suficient… sembla que no hem après res, i no ja de les teories sobre el principi de precaució, sinó del risc respecte a allò que no podem controlar com són també els terratrèmols.
Segurament el govern culparà a un terratrèmol i un tsunami sense precedent i  un cop més es posarà de manifest el que també diu Andreyev, que a la “indústria nuclear no hi ha organismes internacionals independents” que realment estiguin per la tasca de vetllar per l’interès comú de tots.

“Se trata de la ausencia de instancias de control independientes. Es un pilar del derecho romano: no se puede ser juez y parte. Es así de básico. En la industria nuclear todo va en la misma cesta. El juez de Chernobyl fue Legasov. Responsabilizó a los operadores de la central, que fueron encarcelados, mientras él continuó libre y aun pretendía que le condecoraran. Un año después del accidente se suicidó, ahorcándose… En la industria nuclear no hay organismos independientes. La misión de la AIEA es contribuir a la extensión de la energía nuclear y todo lo que vaya en contra de ella no lo va a divulgar. No es una conjura, sino la conducta estándar que cabe esperar cuando se pone a la cabra de hortelano. “ Y. Andreyev

Un cop més es taparà tot: negligències, dissenys defectuosos, irresponsabilitats, interessos econòmics, morts, mentides… per això: Nuclears? No gràcies!

Pere Báscones

————

Article de referència a La Vanguardia: “Andreyev: “El problema es que la seguridad es cara”

Es cert també que molts cascos històrics s’estan recuperant i que s’han fet grans esforços per la recuperació del patrimoni històric més important, però també es cert que s’han desatès moltes zones i que s’han permès intervencions arquitectòniques molt desafortunades per no dir desastroses a tot arreu. Moltes d’elles fins i tot a càrrec de les institucions públiques.

I tot això del que parlo no és res abstracte, només cal passejar per la vostra ciutat per evidenciar contrastos i elements que “grinyolen” fins i tot per l’observador més inexpert.

Al mateix temps també es veritat que les ciutats han sofert un importantísim progrés en matèria administrativa, fins al punt de que molts ajuntaments son possiblement els principals motors econòmics. D’un temps ençà i potser també motivat per una consciencia del patrimoni rendible, moltes ciutats han desenvolupat fins i tot una política d’imatge que en matèria d’identitat gràfica ha seguit una estratègia al més pur estil de promoció empresarial. Moltes ciutats han esdevingut una “marca” com prova el redisseny de molts escuts convertits en logotips, la creació d’eslògans, fulletons i webs que promocionen el poble, la ciutat o barri i els seus “encants” servint-se de tota una sèrie d’estratègies publicitàries, de vegades escandalosament exagerades.

També és cert que històricament la ciutat sempre ha estat, gràcies a la concentració humana, un espai d’oportunitats de negoci, la ciutat concentra gent i el mercat està en l’origen de tota gran ciutat. No obstant, ara potser en un pel diferent. I si per una banda es recuperen uns elements patrimonials, es restauren façanes i peatonalitza un centre històric, per altra banda aquest elements es buiden de contingut. Avui en dia passejar pel centre de Barcelona, Madrid, Girona o Viena, significa fer-ho per una zona de botigues, la majoria de marques internacionals (moltes son franquícies) que fan que qualsevol element identitari quedi profanat e envaït per modernes solucions d’interioristes i aparadoristes amb despatx en Nova York.

Es cert que tot i així encara queden molts llocs amb un cert encant, però la falta d’una consciència d’allò que és únic e identifica una ciutat o un país ha fet que es perdi gran part dels nostres tresors culturals.

Potser caldria ara més mai, el que algunes ciutats han fet  (com el Prat del Llobregat). Es tracta d’un llibre d’estil de la ciutat. La primera vegada que ho vaig sentir vaig pensar en el manual d’estil d’una marca. Donat que soc dissenyador, vaig pensar que és una bona idea si aquest suposava una recerca i un estudi sobre el elements propis (tant en clau històrica com cultural i a nivell de present) per tal d’identificar-los i de reconeixe’ls i així fer-los evolucionar en el mobiliari urbà, en l’arquitectura i en l’urbanisme del futur. Es tractaria doncs d’identificar lo propi, retratar el que ha estat identitari per tal de projectar-ho en el futur com un element singular i singularitzador de cada lloc. En fi, un repte més que hauria de ser una prioritat per tots aquells que a la mínima treuen la bandera i el discurs nacionalista, però no són capaços de passar dels símbols als fets…

]]> http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?feed=rss2&p=203 0 http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?p=201 http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?p=201#comments Sun, 31 Jan 2010 10:07:00 +0000 Pere Báscones http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?p=201

La Llei del Paisatge a Catalunya, és sens dubte, una gran fita. Catalunya va ser pionera en adoptar des del seu parlament un llei ratificant el conveni europeu del Paisatge. Aquesta llei va arribar potser tard per alguns però si més no a temps per prendre consciencia i permetre ordenar i gestionar en el futur els nostres paisatges. I és que tots hauríem d’entendre el paisatge com un patrimoni no només natural sinó també cultural i social que esdevé escenari de les nostres vides.

Des de l’observatori del paisatge de Catalunya s’està coordinant la creació del catàleg de paisatges, també una eina pionera i necessària tot i que en cera mida polèmica, ja que intentar objectivar i acotar els paisatges comuns és una tasca difícil, ja que aquests, no ho hem d’oblidar, es generen també de manera subjectiva en cada mirada de cada individu .

Però siguin o no “paisatges” el que es cataloga, si que són unitats territorial de un marcat caràcter susceptible de ser identificat, per ser valorat, ordenat i gestionat.

Malauradament, fent una mirada ràpida al nostre territori podem constatar que moltes d’aquestes unitats han sortit ja malparades i el seu caràcter és més aviat un rastre del passat. Al Vallès Oriental s’identifiquen 3 o 4 paisatges i l’anomenada plana del Vallès n’és una. Aquest Vallès, anys enrere (i no fa tants anys) un extraordinari territori agrícola, ple de terrenys de cultiu en una plana de suaus ondulacions, amb petites viles, masies i boscos disseminats, és avui un desgavell urbanístic ple d’autovies, ciutats desbordades, urbanitzacions i polígons. Lliça de Vall i d’Amunt son casos paradigmàtics de la proliferació de polígons i de les urbanitzacions descontrolades a partir dels anys 60 (urBanalitzacions que diria Paco Muñoz) les quals han fragmentat el territori i esvaït tot rastre del caràcter genuí del seu paisatge.

Com deia Pere Sala (coordinador tècnic de l’observatori del paisatge) en una conferència, la nostra societat ha sabut en els darrers anys valorar i recuperar el seu patrimoni històric i especialment els cascos històrics de les ciutats, però per contra ha descuidat el seu paisatge perifèric fins al punt de generar veritables aberracions urbanístiques i paisatgistes.

A més, les nostres ciutats perden en els seus eixamples i zones d’ampliació tot rastre d’identitat. Les noves i suposadament “modernes” construccions, en la seva major part habitatges són possiblement arquitectures estàndards que podem trobar aquí o a qualsevol part de l’estat. Potser gran part de la culpa la te un funcionalisme ja superat però encara present l’ADN acadèmic del present i sobretot la falta d’una cultura i d’una sensibilitat tant per part dels constructors com per part de la societat… o en tot cas si n’hi ha, no abunda massa.

Potser no es tracta ara de trobar culpables, però si d’identificar els errors a evitar en un futur. Com a professor, m’he sentit de vegades en una forta contradicció al intentar educar al jovent en funció de tota una sèrie de valors en els que hi creia però dels que el món adult no en donava mostra ni exemple.

Hem viscut en els darrers 20 anys temps dramàtics en matèria urbanística, i en quant a especulació del territori, fins al punt de ser tota una societat còmplice de la situació. Han estat molts els que han defensat polítiques altament rentables econòmicament però difícilment sostenibles i assumibles pel territori. Els números a Catalunya son prou evidents però encara hi ha gent que no només no els vol assumir, sinó que encara espera una recuperació d’aquesta crisi per continuar donant suport a un model de creixement insostenible basat en la construcció. D’això se’n diu “cremar” el nostre patrimoni i potser veient casos pitjors a fora de Catalunya sembla que el nostre cas no és tan greu, però si que ho és. La pregunta és, com és que encara no ens revelem?.

Es lamentable veure que aquell Vallès agrícola, el que segurament va ser un veritable paradís vallesà (com donen testimoni algunes pintures i dibuixos de principis del segle XX o el petit espais de Gallecs) ha estat avui invaït per l’asfalt i la taca urbanística. Els millors terrenys de cultiu han esdevingut polígons industrials, els rius més importants han patit processos de degradació extrems en comparació a Europa i ara sembla que aquests excessos s’han d’assumir com a part del caràcter actual del nostre territori, com el seu nou paisatge, fruit d’una aposta de progrés.

Podria extreure’s de les meves paraules que son un reaccionari al progrés… i certament així és, però matisaria que en realitat son un reaccionari contra un suposat “progrès” que no només ha estat – i la crisi així ho evidencia- un fracàs sinó una veritable estafa. Aquest progrés en clau econòmica, no sempre en clau humana i social, ha estat un miratge que a molts els hi ha permès creure’s que ha prosperat però que aviat es tornarà en la nostra contra. El canvi climàtic és només un dels primers símptomes mundials, però n’hi ha d’altres que no volem advertir que ja ens deixen constància de la insalubritat que provoca l’actual model: increment d’alèrgies, asma, problemes respiratoris, infermetats relacionades amb l’alimentació i la contaminació, etc…

El model insostenible de consum que estem portant no es mantindrà gaire. Només cal sortir de la bombolla que suposa Europa, en direcció Africa o Àsia per descobrir que la veritable lluita per la vida és dona allà.

Consumir els productes que consumim avui en dia, tan a nivell d’aliments com a nivell de productes manufacturats implica no voler mirar a les condicions de treball dels països dels que provenen. En un futur, seguir consumint productes d’Argentina o Austràlia, al preu que pujarà el petroli es tornarà potser impossible (econòmicament) quan avui hauria de ser ja impensable des d’un criteri ètic. Estem potenciant mercats desequilibrats i afavorint models insostenibles, molts d’ells ja iniciats en els temps de les colònies en països tercers. I ara, cada cop es fa més evident que aquestes pràctiques haurien de ser l’excepció i no la norma.

Des del convenciment de que cal recuperar –i de debò- una agricultura moderna però sostenible, ecològica i respectuosa amb el medi ens sensibilitzaríem alhora vers un paisatge que hem malmès.

I el que plantejo es apostar no per una recuperació bucòlica d’una realitat agrícola del passat sinó per una solució viable i de futur que ens hauria de permetre recuperar una agricultura como a mitja de vida digna que ens dotés d’autonomia alimentària, i això si que veritablement ens  faria guanya en qualitat de vida, en qualitat paisatgística i en  salut (i aquest és el progrés en el que hi crec).

Tan de bó que algun dia pugui veure com es recuperen camps de cultiu de solars catalogats com urbanitzables… I no es que vagi en contra dels habitatges i de la industria, el problema es que dels primers en sobren i de la segona, també. Tenim una industria poc competitiva, poc innovadora i poc eficient. Calen canvis de tendències polítiques que assumeixin els límits i que posin sostre als nivells de carrega territorials, que apostin per una industria innovadora i competitiva a nivell local convençuda de la seva responsabilitat social i no només preocupada de la seva rendibilitat econòmica. Malauradament no crec que hi hagi ni tan sols un polític capaç de fer aquest plantejament tot i que ho pensi.

Per altra banda cal posar també ordre en la gestió natural, cal superar models conservacionistes de espais “intocables” que entenen encara la realitat des d’un model parcel·lat. Calen mirades integradores, calen polítiques de preservació del medi natural a tot el territori, i no només als espais naturals protegits, cal incentivar i potenciar l’equilibri entre l’acció humana i el medi natural atenent els rastres de la història i apostant per la via de la educació per la responsabilitat vers el bé comú.

No acostumbro a hacer crítica de cine y no quisiera con este escrito parecer con ello que quiero comentar una película o dármelas de crítico. Muy al contrario, se trata simplemente -desde mi más modesta intención- de  compartir una cierta emoción, algo que no me suele acompañar últimamente después de ver una película.

Luna de Avellaneda, es una película de Juan José Campanella que se estrenó en 2004 y que confieso vi por casualidad ayer en su estreno en TVE. Seguramente su título y sinopsis no me hubieran llevado a ella, sin embargo, fue toda una grata sorpresa. Y no es que no conociera ya el cine de Campanella… “El mismo amor, la misma lluvia “ o “El hijo de la novia” también me dejaron un muy buen sabor de boca y su reciente éxito “El secreto de sus ojos” lo revela como uno de los cineastas actuales más interesantes.

Creo que es justo reconocer que el cine argentino nos está dejando películas de un valor social innegable y de un compromiso político ejemplar (algo que les llevó a algunos a firmar el manifiesto por el “tercer cine”) Fernando Solanas (Memoria del saqueo), Eduardo Mignogna (Sol de otoño, El viento)… entre otros, han demostrado tener una motivación ética que subyace a su cine. Pero personalmente dos de mis cineastas argentinos predilectos son precisamente Juan José Capanella y Adolfo Aristarain (Un lugar en el mundo, Lugares comunes…).

Pero volviendo a “Luna de avellaneda”… que me mueve a recomendarla? Pues bien, supongo que comenzaría por su guión: sencillo, honesto y “verdadero”, el cual repliega un delicado entramado de pequeñas historias y de gente corriente, de barrio, pero que juntos reflejan una realidad coral, y a punto de extinguirse como era la de los clubs en Argentina (mezcla de club deportivo y centro social).

La realidad del club en Argentina habla de un lugar de encuentro y de vida social que parece ya no tener cabida en la sociedad digital contemporánea y el club “Luna de Avellaneda” simboliza en pleno siglo XXI, con sus goteras y sus deudas, la triste realidad del que en otro tiempo fue un emblemático club de éxito. Roman (Ricardo Darín), el protagonista, encarna a un héroe anónimo que debe afrontar la lucha por la permanencia del club junto con la lucha por evitar el desmembramiento de su propia familia. Al igual que él, y siguiendo una historia narrada por una de las protagonistas, otros personajes del film parecen estar simbólicamente encendiendo cerillas desesperadamente por combatir una oscuridad que les acecha.

Pero si algo me gustó del film, es que no cae en la moralina, el mensaje o la historia dramática y lacrimógena. Además de abrir puertas a la esperanza, la película, en realidad, no habla de buenos ni de malos, no habla de héroes perfectos, no utiliza efectos especiales ni actores de calendario, la película, en realidad confronta dos realidades y pone de manifiesto que los clubs representan mucho más de lo que sus detractores ven ya en ellos.

Luna de avellaneda evoca a una época en que la comunidad se reunió frecuentemente para bailar, festejar o practicar deportes, y el club era ese lugar donde aprender a vivir y convivir, donde hacer amigos y compartir actividades que te llevan a sociabilizarte con tu comunidad. En cambio, la realidad digital actual, y pese a las redes sociales de turno, no parece apostar por los lugares físicos para el encuentro en carne y hueso con la gente. La nueva sociedad digital no parece contar con espacios donde simplemente “ser felices” hacer amigos y encontrar a personas de las que enamorarnos… Los gimnasios son para personas-individuo que ya casi no conocen a nadie y los ordenadores hacen que nuestros niños y jóvenes ya no salgan a la calle a jugar con otros como ellos…

Avellaneda retrata situaciones duras y dramáticas sin dar respuestas ni soluciones, pero que nos obligan a todos y cada uno de nosotros a enfrentarnos también con un dilema que muchos hemos obviado. Y como en la película todos deberíamos ser conscientes de que debemos elegir, sabiendo con ello que dicha elección nos hace responsables de tanto de nuestro futuro como del colectivos al que pertenecemos. Si algo me gusto de la película es ese recordatorio de que somos protagonistas de nuestra historia y de que no sólo no podemos dejar que otros elijan por nosotros sino que tampoco podemos dejar de luchar por nuestros sueños y por aquello en lo que creemos. En un momento de la película alguien dice que la dignidad perdida sólo la da el trabajo (en referencia a la situación de crisis y paro de la mayoría de los del club) y entonces Roman argumenta que él no necesita recuperar la dignidad porque nunca la perdió, aunque estuvo a punto cada vez, justo cuando descuidó lo importante: su familia y sus sueños por someterse a las promesas de la sociedad de consumo.

Luna de avellaneda supone una buena sacudida a nuestra conciencia, y en sus personajes se atisba una humanidad “imperfecta” en la que nos podemos sentirnos reflejados de tal manera, que cualquier error cometido sería perdonable. Porque en la vida, y en el amor parece que nunca aprendemos lo suficiente, y no sólo ya para aguantar el paso de los años sino para no perder la esencia de lo que somos.

Y también, como decía un personaje, debemos tener capacidad de aceptación para asumir la realidad que no podemos cambiar, pero también valor y coraje para cambiar aquella que si podemos.

Y si justo es reconocer las excelencias del guión y de la dirección también lo es reconocer la actuación de unos actores que retratan una realidad tan “de verdad” que nos emociona y no interpela. Con este film Avellaneda demuestra que Argentina no está tan lejos, porque en realidad no habla de sólo de la crisis de aquellos días en Argentina, habla de una crisis colectiva e individual que tiene que ver con la perdida de ciertos valores que nos estamos dejando por el camino, el lo que es más grave… casi sin darnos cuenta.

No obstant, és dificil trobar webs que s’aventurin en la difícil tasca de generar una xarxa social que a més d’aprofitar les eines que Internet ofereix, pugui fomentar realment una mena d’arxiu col·lectiu d’imatges i projectes interessants on tinguin cabuda les arts, la tecnologia i la ciència…

Space Collective respon a aquesta definició, és una web realment interessant, amb un gestor sòlid i ben dissenyada. És un interessant recull d’articles, de projectes de ciència ficció desenvolupats per diferents universitats i d’imatges. Us recomano la visita de la galeria, tot un recull d’imatges inspiradores…un autèntic arxiu visual on la frontera entre l’art i la ciència es difumina i esdevenen reflexos i traduccions d’un món complex, un exemple del veritable poder evocador, suggestiu i inspirador de les “imatges” .

Definició: Space Collective.org is a cross-media information and entertainment channel for post-ideological, non-partisan, forward thinking terrestrials

En definitiva, una autèntica troballa per dissenyadors i  creadors audiovisuals… un lloc on trobar inspiració i idees.

Galeria: http://spacecollective.org/gallery/

Si la realitat fomenta el desordre i la entropia, el coneixement intenta posar ordre en el món… he trobat aquest interessant símbol d’ordre a partir del color…

Autor: Eccentric Scholar (Flickr)

L’art i els artistes han de parlar d’aquesta nova realitat, l’han de radiografiar, l’han de traduir, l’han d’explotar al màxim artisticament parlant i l’han de qüestionar, i les institucions han d’organitzar i fomentar que això passi i que la societat participi d’aquest debat.
Del que es tracta en definitiva es d’assumir que l’art es una element més de la nostra cultura i que pot tenir una forta incidència en la societat como element que en parlar del nostre temps, de la sensibilitat del nostre temps, de la realitat actual i que suposa la creació del patrimoni en clau de present.
Personalment m’interessa l’art més actual, el més contemporani, pero aquest és el que més espanta a les institucions… Fer un museu de Picasso i treballar amb la seva obra i desde la figura d’un artista incuestionable no es cap problema, fer-ho sobre una relitat viva pot suposar arricar, equivocar-se…
Crec que l’art avui en dia està en una mena de cruilla… les noves tecnologies i totes les postvanguardies de la segon meitat de segle han descomposat la idea de l’art modern i l’han portar a un territori complex on no hi ha limits aparente ni un terreny solid… tot es relatiu.
Per altra banda, la societat i les industries culturals continuen fomentant un art que per subsistir ha de jugar a les lleis del mercat i també a les d’un públic que situa l’art com una mena de espai de consum cultural en seu temps d’oci o de vacances…
El artistes han de ser persones multidisciplinars… i de fet ho son.
Artwork em sembla interessant, te una lògica desde l’ajut i la coordinació d’estratègies entre ajuntaments que està bé, però no és suficient, és només un sevei (necessari) però que precissa de sinergies amb els artistes, centres de producció , comissaris, centres d’exposició, galeries… per arribar al públic.
On està el sentit de tot plegat? Què és l’art avui en dia? Quin ha de ser el paper de l’art a la societat, els museus como afroten el repte de les noves tecnologies? Com ser entitats locals sense perdre tampoc la vocació de ser referents universals???

Més que mai els museus haurie de ser veritables institucions obertes, permeables a la societat, si més no, no uniderccionals a nivell de discursos.

Claus

• Professionalitzar l’activitat , pendre-la en serio, codi de bones pràctiques
• Formar bé
• Generar sinergies entre agents relacionats amb la’rt i societat
• Generar xarxes, optimitzar recursos…
• Expandir l’art i la cultura…
• Obrir els museus i centre d’art, expandir-ho a la ciutat i arreu, apostar per les noves tencologies sense caure tampoc en un fanatisme tecnologic…
• Generar condicions de vida, més que plantar-ne
• Generar sistemes i no bolets
• Pensasr en els veritables objectius socials i avaluar la incidència…
• Generar cicles i no simples esdeveniments puntuals
• Repensar les exposicions

Y también durante años le he echado la culpa a los promotores, al negocio del ladrillo que ha comprado a tantos y tantos arquitectos, a tantos y tantos urbanistas… les echaba la culpa de secuestrar sus talentos creativos en pro del espacio y en favor de la rentabilidad de todos y cada uno de los metros cuadrados edificables…
Durante años pensé que el problema era que había secuestrado la conciencia de los diseñadores de la arquitectura y el urbanismo… de casi todos…
Durante mucho tiempo pensé que el urbanista había actuado con el ego o desde el ego de quien le había encargado una ciudad.. y durante mucho tiempo también pensé que los arquitectos habían actuado sin preocuparse del entorno, más allá de su perímetro constructivo.
Como decía Norberto Chaves…  el discurso funcionalista llegó a hacer creer a todos que existía una relación ideal entre usuario y objeto/arquitectura y que desde la lógica de lo ergonómico y su objetividad podía producirse buena arquitectura…  El discurso tecnicista era otro de los callejones sin salida del racionalismo, siguiendo la lógica de los materiales y las tecnologías… El discurso economicista también llego a hacer creer a casi todos que había una secreta ley que decía que la buena arquitectura iba indisolublemente asociada al coste mínimo… Y por último, el discurso abstraccionista, donde el ‘menos es más’ se impuso de tal manera que toda complicación innecesaria era censurada…

Todos estos discursos han dado realmente buena arquitectura? Sin duda hay buenos ejemplos de ello, pero en realidad el discurso ha pervertido la libertad hasta tal punto que no fue hasta el deconstructivismo que se reaccionó contra todos y se produjeron cambios importantes (aunque no suficientes). Si el deconstructivimso surge como oposición a lo racional se trata por tanto de una área que en realidad juega a la contra… juega si tiene algo que deconstruir, si no, tiene sentido?
Falto de ideas y desbordado por las sonadas pifias arquitectónicas, llego a entender el porqué… es culpa del paralex!!! Ese instrumento que sirve solo para hacer líneas paralelas??? Sin él nada sería como lo veis… o queréis saber como se vivía sin ellos?

Hasta que punto un simple instrumento como este ha influenciado en la arquitectura de la línea, en la opción por la vía fàcil para construir y proyectar… ¿? Hasta que punto millones de arquitectos no han sido esclavos de él, tanto como de una escuela funcionalista liderada la mayor parte de las veces por la mediocridad y la ausencia de un discurso? Se puede acaso matematizar la habitabilidad?.

En definitiva… me confieso y me arrepiento… ya no creo en el modulor, y puede que a partir de ahora muchos otros no-arquitectos como yo sigan mi herejía.

Desde el nomadismo confeso que practico, quisiera defender aquí un retorno a la arquitectura vernácula de la cual aprehender de nuevo lecciones olvidadas. Y no se trata de renunciar a nada, ni a los nuevos materiales, ni a las nuevas técnicas… se trata de lo contrario, de reunir información que se perdió por el camino, se trata de reconocer que hoy más que nunca nuestras ciudades son insulsas y la mayor parte de la arquitectura execrable… Se trata de reconocer que el modernismo consiguió mucho más en pro de la calidad de los espacios “humanos”, “creativos” y con “alma” que lo que jamás nunca ha logrado después el funcionalismo y el minimalismo mal entendido.

Y confieso que me atrae profundamente también al sutileza de ciertos espacios mínimalistas donde la luz se puede convertir en protagonista y generar espacios “poèticos” incontestables como nos ha demostrado Tadao Ando o artistas com James Turrell, pero es hora también de revelarse contra las constrictivas normas que nacieron para impedir mala arquitectura y están provocando una arquitectura mediocre y simplemente fea. Hasta cuando se va a continuar obviando las formas orgánicas de la naturaleza y se va a denostar la genética que la artquitectura contemporanea niega a la arquitectura popular.

Tal vez los nuevos arquitectos, cada vez más cernanos a las nuevas tecnologías puedan superar al y anacrónico paralex y los ordenadores permitan gracias a esos modernos programas de software calcular estructura y formas hasta ahora imposibles… Seran ellos sin duda los que deberan liderar la revolución contra la linea y la geometría que hace tiempo dejó de ser una una ayudar para convertirse en la norma y las muletas de cientos de arquitectors y urbanistas perdidos a la deriva en una realidad caótica y desordenada pero mucho más bella.

]]> http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?feed=rss2&p=135 0 http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?p=132 http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?p=132#comments Sun, 18 Oct 2009 10:21:57 +0000 Pere Báscones http://www.perebascones.com/pensamentsnomades/?p=132
El tranvía vuelve… ese tren extraño que compite con los coches resulta que pese a que en su día fue eliminado de las ciudades españolas, no era tan mal sistema. Y es que ahora descubren que el tranvía puede ayudar a mejorar el tráfico y a contaminar menos… de hecho, nada nuevo, pero algunos tomaron una decisión (apostando por el coche) y es difícil luego volver atrás.
Un ejemplo más de que ciertas decisiones en nombre del progreso el tiempo las acaba juzgando en su justa medida… y es que el progreso a veces ni es tanto y a veces es que solo lo es para unos pocos…
Zaragoza es una de esas ciudades que ha apostado de nuevo por el tranvía pese a que eso supondrá a los zaragozanos nuevas obras y muchos ruidos en el centro… Ante esta iniciativa que todos debiéramos aplaudir muchos no le ven lógica ni ventajas. Pero habrá que esperar. Otras ciudades francesa después de haber dado el paso han conseguido poner a la población a favor. Y muchas otras como nunca lo eliminaron no han tenido que reponerlo… Ginebra, Viena, Oporto, Lisboa, por solo nombrar algunas de las más entrañables…
Pero es importante remitirnos a las cifras y comprobar, justo hoy, el día sin coches (a pesar de que nadie se ha enterado de ello) que es necesario bajar el uso del coche y apostar por medios más limpios.
…
En Barcelona el trambaix fue polémico, pero su uso no lo es tanto y en otras ciudades también vence y convence a los más reacios… Debería servir también para demostrar que hay errores históricos que tarde o temprano se pagan.
Tal vez en futuro, también deberemos bajar la cabeza y reconocer el modelo insostenible que llevamos no era signo de progreso, sino de comodidad y despilfarro energético. Esperemos que no se demasiado tarde…